Però aquesta nit no és com les altres, el sopar pasqual amb els seus deixebles ha tingut tints de comiat, el pa semblava més amarg que mai, el vi, picat per una pena profunda, molt profunda,…I en els ulls de Judes, un dels seus amics, una mirada esquiva d´incomoditat i vergonya.
L'aire porta aromes d´ombra i emboscà. Jesús aspira lentament i mira als seus amics més pròxims que no han sigut capaços de resistir desperts. Contemplant les figures que dormisquegen afablement, el nazareno somriu… Al cap i a la fi ha de ser ell només el que afronte les conseqüències del seu compromís pel Regne.
És mitjanit en l'hort de les oliveres i la figura d'un home angoixat pel destí s'introdueix en el més apartat de l'hort. A poc a poc ha anat descobrint en la seua vida el que Déu anava demanant-li, i a tot aixó ha respost amb determinació.
Ara Jesús intueix el que està per vindre, potser aqueixa mateixa nit. Sap que és conseqüència dels seus actes, del seu parlar d'un Déu que està a favor dels pobres, els humils i senzills; un Déu que s'ha encarnat com un miserable ésser humà, un Déu amb les mans encallides del treball amb la fusta; que és capaç de plorar i riure amb els seus amics en la celebració d'unes noces; un Déu que s'acosta a tots a aquells als quals les autoritats religioses mai gosarien dirigir la paraula. En definitiva, un Déu arrancat de les fredes parets dels sumptuosos temples i portat a la vida mateixa de l'ésser humà.
Ningú va quedar impassible davant les seues paraules, perquè els signes de curació i alegria que acompanyaven a aquest missatge feien creure als que mai havien tingut esperança que realment Déu s'interessava per ells, més encara, que s'havia convertit en un dels seus i compartia les seues tristeses i esperances, els seus fracassos i els seus reptes, que la salvació era ací i ara i que tots estaven convidats a ella.
Però no convenia que un Déu així es manifestara enmig del poble, i des de els sacerdots del temple, passant per l'administrador romà Pilat fins el rei Herodes, tots pensaven que Déu havia d'estar tancat en el seu temple, amb un cadenat de set claus, I aquestes claus per supost en mans dels “savis i entesos”, amb la missió d'administrar la salvació al populatxo amb comptagotes, fent-los entendre bé qui té el poder.
És mitjanit en l'hort de les oliveres i Jesús sap que hui els seus enemics van a descarregar sobre ell tot l'odi i rancor. Sap que cada frase, cada miracle, cada enfrontament amb les autoritats religioses durant aqueixos anys constituïen un escaló més que li acostava a aquest moment, i ara agenollat en el sòl clama al Pare per la seua vida. Un crit es perd en la sorda tenebra. …Pero no hi ha resposta.
Uns instants després, la figura s'incorpora i encara mussita per a si: “La teua voluntat, Pare. La teua voluntat.” Jesús eleva la seua mirada i observa com una filera de llums serpentejen eixint d'un dels camins d'accés a la ciutat de Jerusalem. Són torxes que parteixen de casa d´Anás i les porten els guàrdies del temple, …algú els està guiant.
És mitjanit en l'hort de les oliveres i un Déu fet home avança cap al seu destí. Les llums s'acosten i Jesús sap que a partir d'ara els fets es precipitaran. Instintivament es torna de nou cap als seus deixebles. Fugiràn, segur. La por doblegarà la seua fidelitat i li abandonaràn. Pero no els culpa; encara no entenen bé la missió a la qual han sigut anomenats… Ja hi haurà temps.
Els soldats arriben i Judes amb ells. Els pitjors auguris es compleixen. La traïció d'un amic és un sofriment més a afegir.
És mitjanit en l'hort de les oliveres… i la Passió de Crist ....ha començat....
F.J. Pérez Rodríguez (adaptació)
"Padre Nuestro"
No hay comentarios :
Publicar un comentario